Article de Vicent Sancho
Als últims anys i especialment als últims mesos, s’ha instal·lat a la opinió pública occidental i, en concret, europea un debat al voltant de la immigració. És semblant en quant al fons al que es suscità fa una dècada, quan milions de migrants, especialment dels països àrabs, accediren a Europa fugint de les guerres a Líbia i Síria. Tanmateix, el que ha portat al debat públic aquesta qüestió no és sols l’augment de les arribades (de països del Sud aquesta vegada), sinó la forma en què els governs occidentals l’han afrontat.
Efectivament, la influència de l’extrema dreta, que en aquell 2014 pareixia sols present a Grècia, és ja patent a molts altres països. En Hongria, Orban es resisteix a oferir ajuda a Ucraïna. En Itàlia, Meloni prohibeix les ONG que rescaten persones. Als Estats Units, Harris fa un discurs en matèria migratòria que hom podia haver atribuït al Trump de 2016… Fins i tot al vore el que passa en Alemanya amb el govern presumptament progressista de Scholz un es pregunta, amb motius, si veritablement Àngela Merkel era de dretes.
Espanya, per la seua posició geogràfica i especialment per la situació política, no és gens aliena a aquest debat, amb eixides de to constants per part de forces d’opinió, siga amb escó, amb plató o simplement amb un compte de X. De totes formes, si analitzem la opinió pública “oficial”, les dades demoscòpiques, trobem recentment una data rellevant. A l’estudi del CIS de setembre, un 30,4% dels enquestats consideraven la immigració com “el principal problema que existeix actualment en Espanya”. S’ha d’interpretar això com un retrocés dels globalistes, dels que preferim estendre ponts i camins abans que alçar tanques amb punxes? No. Al menys no com pareix. Baixant al detall, s’adonarem que tot i que efectivament la immigració és el principal problema per a la ciutadania, no és el principal problema que els afecta. Com també assenyalen altres estudis, hi ha una preocupació “general”, però no reflectix la suma de les situacions personals. Es com si desconfiarem del concepte de la immigració, dels migrants que ixen per la tele, però en canvi fórem amics i companys sense cap problema de les persones migrants que ens trobem al treball, al barri, pel carrer, separades de les primeres per setmanes, mesos o anys de estància tranquil·la a la nostra terra. Filant més prim, ens preocupa un relat que s’ha construït des dels escons, platós i piulades però que no es correspon amb les nostres realitats.
Front a aquesta situació és moment de reivindicar el valor d’allò proper, el poder de la cantonada. Deixar de banda identitats maximalistes i ser “barrionalistas” com diuen Los Chikos del Maiz. Al carrer, al barri, al poble, no hi han passaports ni cal demanar asil. Si les pomes de la tenda del cantó estan bones em té igual que les venga Paco, Arnau, Zuleima o Andreea; si la meua filla fa amics i amigues en bàsquet és igual que es diguen Maria, Mohammed o Yuan. És un bon moment per a redefinir identitats, expandir el nostre concepte de poble igual que es va fer quan moltíssims habitants de regions de l’interior arribaren a l’àrea metropolitana de València. Sols així podrem donar-se compte de què les preocupacions sobre la migració són fruit únicament d’un relat que s’intenta construir pels que no compren pomes a la cantonada ni duen els seus fills al club de bàsquet. I que per a afrontar els reptes del futur, especialment el climàtic, totes fem falta. Que, com ha passat sempre a una terra on les portes de les cases solien estar obertes tot el dia i tota la nit, al poble totes cabem.
Vicent Sancho és economista i tècnic d’administració a la Generalitat Valenciana.
